dissabte, 17 de setembre de 2011

熊野古道

Feia temps que volia deixar per escrit una aventura que vaig fer en el seu moment per Japó i que va significar molt per mi. Jo la vaig batejar com el Camino de Santiago Japonès però realment se la coneix com l'antiga ruta de Kumano [熊野古道].


En primer lloc, us poso una mica en situació. Maig de 2011. Després de l'experiència del terratrèmol i tot el que va suposar la meva retirada a la Xina, vaig decidir tornar a Japó per tancar una etapa. Sabia que havia de començar una nova vida a una ciutat desconeguda, Ningbo [宁波], i entre comiats d'amics i tràmits de visat, em vaig prendre quatre dies per recórrer aquest camí de peregrinatge a la prefectura japonesa de Wakayama [和歌山県]. La idea era tenir uns dies de reflexió personal per lo que havia viscut fins aquell moment i pensar com afrontar la nova situació que se m'estava presentant al davant. És per això que vaig marxar sol, amb l'única companyia de la meva motxila, rumb a la península de Kii [紀伊半島].


Ara que han passat uns quants mesos, per ajudar-me a redactar aquest escrit, m'he basat en un diari que vaig estar escrivint d'una forma peculiar durant aquells dies. La cosa és que vaig comprar 6 postals d'aquest lloc per enviar-les als 6 amics amb els que vaig recórrer l'estiu del 2010 el camí que va de Santiago de Compostela fins al far de Finisterre. I enlloc d'escriure el típic recordatori de "m´ho estic passant la mar de bé" o "records a tots" doncs vaig escriure el meu propi diari de les experiències que em van anar passant allí al llarg de les sis postals. Clar, un cop les vaig enviar vaig perdre tota la informació i és per això que vaig contactar amb cadascun d'ells per demanar que m'enviessin per email el fragment de relat que els hi havia tocat. I tots van complir reenviant-me un sisè de la història total. Gràcies a ells he pogut afegir detalls dels que m'havia anat oblidant.


Diumenge 15 de maig. Pujo a un bus de nit des de l'estació de Shinjuku [新宿], Tokyo [東京] el qual em deixa amb els primers rajos de sol a Osaka [大阪]. Aquí faig el canvi a un tren regional que voreja tota l'abrupta costa oest de la península passant per pobles com Arida [有田]. Poc després de les 9 del matí em planto a Kii-Tanabe [紀伊田辺], final de trajecte del tren. Des d'aquest poblet de costa monto a un autobús de línia i em vaig endinsant terra cap endintre fins al punt d'inici de la caminata: Takijiri-oji [滝尻王子]. Els ànims estan pels núvols ja que es presenta una nova i gran aventura.

Aquí és on em compro el barret de palla punxegut que m'acompanyarà tot el trajecte. Començo pas a pas en un dia assoleiat de primavera i sense saber què m'espera a cada canvi de rasant i quilòmetre per recórrer.


La vegetació és frondosa en la majoria de la travessia i cada ics metres et pots desviar del camí principal per anar a trobar un petit temple, anomenats Oji [王子] on antigament els peregrins hi descansaven ja que estaven construïts específicament per proporcionar un sostre als peregrins de l'època. A vegades aquesta desviació et duu a un petit cementiri o bé una ermita on pots segellar, com la Compostelana. Prop de l'inici passo per "dins" una roca immensa i també veig contínuament estàtues de budes petits per tot arreu. Tot el misteri que envolta a aquesta zona i l'encant del paisatge fan que et sentis en tot moment en un lloc màgic. De tant en tant s'obren clarianes o bé puges un petit cim i de sobte surts d'entre la vegetació fins a un mirador d'una vall preciosa i àmplia, és únic.

No tinc massa temps per dinar, ni tampoc masses llocs per escollir, així que considero que estic de sort en trobar un local on em poden preparar uns onigiris per emportar (boles d'arròs, fetes seguint la recepta de la zona). I a continuar muntanya amunt! Penso en la meva amiga Nagore; tal i com és, sé segur que li encantaria aquest lloc tan allunyat de la civilització.


El sol caient; el capvespre anuncia que comença a ser hora de trobar un lloc per dormir. Motivat per la fresca que sento, decideixo aturar-me en un ryokan petitó que acaba resultant un encert, en el poble de Chikatsuyu [近露]. Cada detall del sopar està cuidat al màxim i la parella que porta aquest hostal tradicional em dóna conversa i m'explica com des del terratrèmol la quantitat de comensals ha disminuit considerablement. El fill d'aquest matrimoni em presta el seu ordinador el qual em serveix per passar les fotos de la càmera, la memòria de la qual està plena i he de buidar-la. Tothom és super amable, no és una novetat però sí una cosa per agrair sempre.
L'endemà ben d´hora m'espera un esmorzar potent i una jornada dura de caminar sense parar, molts desnivells: un trenca cames vaja. Per sort tot està molt ben indicat, com tot en aquest país, i és difícil perdre's. Com deia, els primers passos feixucs i mandrosos em porten, inevitablement, una mica més lluny d'on he dormit i cada cop més a prop de la meva destinació, tot això amanit amb una mica de pluja lleugera matinera. Tot plegat un moment molt místic que dóna lloc a que pensi i doni voltes sobre on estic i què estic fent amb les oportunitats que se m'han presentat. Sense cap mena de dubte ni de sentiment de penediment segueixo endavant en aquest camí físic i espiritual. Creuo desenes de rius, a vegades els resegueixo durant minuts i d'altres cops només els travesso. Escales de fusta amunt, pendents empinades avall, escenaris que demanen a crits una fotografia, moments i trobades amb altres caminants que no signifiquen res i ho signifiquen tot.

 

 
Aquest segon dia de ruta em durà fins a la meta on hi ha el gran temple Hongu Taisha [本宮大社]. Però abans d'arribar-hi, a uns pocs quilòmetres del final, hi ha un punt elevat des d'on es pot divisar aquesta meca en la llunyania, jo la batejo com "La Catedral de Santiago a Japó". Aquest moment és molt autèntic. Amb els amplis camps de tè tot al voltant i les peculiars muntanyes al fons, fan que aquesta vista resulti molt gratificant. Amb l'ajut del pal que també m'ha acompanyat en aquesta aventura, continuo fent els últims passos que em queden els quals passen molt de pressa: jo no vull que aquesta experiència tan increïble arribi a la seva fi. M'aturo i em prometo a mi mateix que algun dia hi tornaré. Tant de bo amb els meus amics! Com us he comentat abans, hi ha tot d'ermites al llarg del camí i en l'última de totes hi faig una parada. Allí, em trec la motxilla, tiro un parell de fotos i em preparo, ara sí, per l'últim esprint. Per fi arribo a la meva destinació on no només puc visitar el tranquil temple i el seu entorn sinó que relativament a prop també hi ha un torii immens que val molt la pena visitar anomenat Daitorikyo [大鳥居], portal japonès de 34 metres d'alçada situat a Oyunohara [大斎原].


El temple estava situat originalment a Oyunohara, un delta en la confluència del riu Kumano [熊野川] i el riu Otonashi [音無川]. Totes les rutes de peregrinatge de Kumano desenboquen a aquest banc de sorra místic envoltat de muntanyes; és el cor espiritual de Japó.  L'any 1889 hi va haver una terrible inundació que va destruir una gran part del complex del temple. Els materials recuperats es van fer servir per reconstruir els pavellons en l'ubicació actual: un altiplà 500 metres al nord-est on estava situat l'antic temple. Dels cinc edificis originals només se n'han reconstruit tres. L'estil arquitectònic únic d'aquests edificis va servir com a model per als més de 3000 temples dedicats a les divinitats de Kumano arreu de Japó. Aquest lloc és el punt central del festival anual Hongu [本宮祭り] el qual es celebra entre el 13 i el 15 d'abril. Durant aquests dies, els pares i els seus fills es purifiquen en les aigües termals sagrades de l'onsen més antic de tot el país, el qual està situat molt a la vora. Als nens petits se'ls hi esciu el caràcter de "gran" [大] al seu front i els seus pares els duen a l'espatlla. És una festival molt tradicional amb una connexió profunda amb l'entorn natural.


L'avatar d'aquest complex religiós és un corb negre al qual li diuen Yatagarasu [八咫烏] i és un corb sagrat i llegendari amb tres cames que es creu que és el missatger dels Déus i un guia sobrenatural. Com a curiositat dir que moltes associacions japoneses actuals han pres aquesta figura com a símbol de poder, com ara l'escut de la selecció japonesa de futbol. És en aquest paratge on me n'adono que he perdut el pal. En l'última ermita uns metres abans del final me l'he descuidat. Una gran casualitat perquè sempre l'he portat a sobre i justament quan ja no l´he necessitat, me l'he oblidat en aquella última ermita. Espero que me l'estiguin guardant bé...
 

Però encara em queden moltes coses per veure i viure. Aquell vespre em dirigeixo cap a la zona dels onsen més antics de Japó. Des d'èpoques immemoriables, molts peregrins han passat per aquests banys termals naturals per descansar després de llargues travessies o bé per gaudir dels beneficis terapèutics que ofereixen. Particularment jo m'allotjo en un petit hostal on no hi falta el bon ambient a l'hora de sopar, ni els tatamis esperant-me per dormir. Just davant d'aquest ryokan hi flueix un riu i a la vora del riu hi ha un recinte amb un rotenburo [露天風呂], uns banys a l'aire lliure. Hi vaig just abans de sopar quan s'acaba el dia i la sensació d'estar allí al mig perdut amb la lluna com a testimoni és increïble. Aquesta mateixa nit miro el correu i veig un email del meu germà. Em dóna la notícia que es casa!

L'endemà al matí mentres esmorzo em comenta l'amo del negoci que hi ha la possibilitat de fer un descens en barca pel riu Kumano en funció de la temporada ja que el riu s'asseca o a vegades és massa perillós. Per sort en aquesta època està en funcionament així que em recomana que enlloc d'agafar un bus fins a la desembocadura al mar, doncs que pugi en aquest servei. Jo m'imagino una barca orientada als turistes amb molta capacitat de viatgers i tal, però la meva sorpresa és majúscula quan després de posar-nos el salvavides, montem en una petita barca de només 8 persones! És molt xulo anar baixant pel riu que separa dues prefectures i que ha vist durant tants segles com gent de tot arreu ha deixat la seva empremta en aquestes terres per motius de peregrinació. A banda i banda, la natura sorprèn amb roques gegants de formes curioses, amb cascades llargues amagades entre els arbres, petites illes al bell mig del transcurs del riu, ocells i altres animalons, de tant en tant passem per uns ràpids, i molts altres detalls que s'escapen de les paraules.


Però si hagués d'escollir UN sol moment d'entre tots aquests, no en tindria cap dubte: a mig camí del recorregut pel riu, la barca s'atura i la nostra guia desenfunda una flauta feta de bambú; de cop i volta comença a tocar una melodia antiga del Japó i sembla que el món s'aturi. Els únics sons en aquest moment són la cançó japonesa i l'aigua del riu sota nostre acompanyada del soroll de petits ocells i la natura del voltant. Un altre moment místic.


Quan ens apropem a la desembocadura del riu al mar (l'oceà Pacífic) ens trobem amb la ciutat de Shingu. La barca amarra just al costat d'un dels altre punts claus religiosos d'aquesta península: el temple de Hayatama Taisha [速玉大社].

 
Després de visitar-lo sota el sol asfixiant alleugerat per un suc natural de taronges de la regió, em disposo a visitar breument aquesta ciutat. Primer de tot pujo al temple de Kamikura [神倉神社] on una vegada a l'any es celebra el festival Oto [音祭り], un festival relacionat amb el foc.


Homes de totes les edats es vesteixen en roba blanca i van units amb una corda per la cintura entre ells. Durant el dia d'aquest event, els participants només mengen menjar de color blanc (el blanc simbolitza puresa) i cadascun d'ells porta una torxa la qual s'encén des d'un foc considerat sagrat. A mesura que les torxes comencen a cremar, la tensio augmenta i finalment arriba a un clímax quan les portes d'aquest temple s'obren posant en llibertat el "drac" que baixa de les muntanyes. El cel queda il·luminat de color taronja i el fum s'esvaeix en les altures emportant-se les esperances i els desitjos dels homes cap al cel. Jo em limito a pujar unes incomptables escales fins a dalt del cim des d'on es té una vista genial de la ciutat als teus peus i el mar al fons.


Apreta la gana i vull trobar un lloc on degustar el menjar típic d'aquesta ciutat. Direcció cap al centre veig un cartell d'escola d'hosteleria. Premo el timbre del segon pis on espero trobar-me una cantina com la de l'alberg de Comarruga on els estudiants preparen el menjar i tal. Però lamentablement una encarregada em comenta que no serveixen àpats aquest dia. Abans de marxar, però, la propietària del local apareix del pis de més amunt i comencem una conversa. Li explico d'on vinc, què faig aquí, el trajecte que he recorregut els dies anteriors i després d'una estona estic assentat a la taula del seu menjador de casa mentres m'està preparant un dinar complet. El menjar resulta deliciós i ella una senyora molt interessant. Havia fet cursos de cuina a França i Austràlia. També col·labora a la ràdio local atenent dubtes sobre receptes de cuina o bé explicant com preparar algun plat especial. És una sort poder conèixer-la perquè m'explica moltes curiositats de la seva ciutat i en general de tot el camí de Kumano. No accepta res a canvi així que li prometo que tornaré.


 
Abans d'agafar el tren de tornada, visito el bosc d'Ukijima [浮島の森], una illa flotant en un llac que puja quan augmenta el volum d'aigua del llac i que conté més de 400 tipus de plantes diferents. Inevitablement arriba el moment de començar el viatge cap a Tokyo. Un tren local em porta fins a Kii-Tanabe reseguint la platja del sud de la península i des d'allí el tren regional fins Osaka des d'on enfilo fins a Tokyo. Una vivència més.



Galícia, el lloc escollit on es pon el sol. Kii [紀伊], el lloc escollit on surt el sol. D'acord amb les antigues tradicions, Sant Jaume, un dels dotze apòstols de Jesús, va viatjar a Hispania i va anar fins a Galícia: l'extrem més occidental del món conegut, per predicar el Cristianisme. L'any 44 després de Crist va ser executat a Jerusalem i se li va denegar poder enterrar-lo allà. Per tant els seus deixebles van portar-lo fins a Galícia, on el van enterrar. La seva tomba va caure en l'oblit fins que l'any 813 una "llum" va indicar la seva localització. Es va construir una capella en aquell lloc que va acabar sent una Catedral monumental amb el pas del temps. Allí al voltant hi va créixer una ciutat preciosa: Santiago de Compostela. El descobriment de la tomba va dur a una sèrie de miracles i d'aparicions, i també va donar lloc a un gran nombre de llegendes. Guiats per la Via Làctia, el itinerari marcat al cel, milers de peregrins de l'Edat Mitjana van començar a caminar partint de diversos països europeus. Tot això va comportar el desenvolupament d'una xarxa de carreteres i camins que van conformar el que ara s'anomena el Camino de Santiago; al costat d'esglésies i monestirs van aparèixer també refugis, hostals i hospitals, i també hi van créixer ciutats i mercats. Tot un canal d'idees intangibles, de fe, de relacions mercantils i un intercanvi artístic i cultural; el Camino va ser la ruta espiritual que va construir Europa i va fer de Compostela el creuament del Cristianisme Medieval. Degut a la seva importància en la història del continent, el Camino de Santiago va ser declarat "Patrimoni de la Humanitat" per la UNESCO.


Kumano, com heu vist, és una regió muntanyosa al sud de l'antiga capital de Kyoto [京都] que s'extén per la meitat inferior de la península de Kii. Ha estat un lloc sagrat des de temps prehistòrics, l'origen de l'esperitualitat japonesa. La seva fe està arrelada a la veneració de l'imponent entorn natural, com arbres vells gegants i bells salts d'aigua, els quals es creu que estan dotats d'esperits. Les muntanyes de Kumano estan considerades el món més enllà, la llar dels Déus. En els primers textos de la història japonesa, Kumano era "La Terra dels Yomi", la terra mitològica dels morts. Es creia que esperits ancestrals ascendien fins aquestes altes capes de muntanyes que arribaven fins al mar. Quan el Budisme va arribar a Kumano al segle 6, es va mesclar perfectament amb el Sintoisme (la religió indígena japonesa) per crear una forma única de Budisme-Sintoisme. Va sorgir la creença que les divinitats locals són manifestacions d'entitats budistes, transformant l'accidentat terreny de Kumano en una matriu espiritual complexa i rica, un paradís terrenal per a la purificació, curació i salvació. Devots de totes les classes socials incloent els avantpassats de la família imperial japonesa, líders militars samurais i gent comú han caminat aquestes rutes buscant el contacte amb el poder d'aquest lloc sagrat universal. Degut a l'impacte que el camí de Kumano ha tingut en la cultura espiritual de Japó, també va ser inscrit com a Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Aquestes rutes antigues, que passen per sobre dels pics i a través de comunitats tradicionals, encara estant sent redescobertes i reinterpretades pels visitants d'avui en dia.


Després de tota aquesta explicació només em queda convidar-vos a passar uns dies recorrent aquests racons i a deixar-vos endur... Entenc que potser no és la millor destinació per un primer viatge al Japó però definitivament és una experiència molt recomanable. 頑張って!Per últim, us deixo amb unes altres fotografies.


dissabte, 11 de juny de 2011

per on començar?

Se'm fa una muntanya explicar tot el que ha passat en aquests 3 mesos.


Posar-me a explicar com vaig viure el dia del terratrèmol no té sentit a hores d'ara. és quelcom complicat de descriure i prefereixo no escriure-ho per aquí el blog. El que sí que intentaré fer és comentar-vos quines van ser les meves reaccions després d'aquell dia i què m'ha dut a que avui en dia estigui treballant a la Xina.


Ordenar totes les idees no és una tasca fàcil així que si m'ho permeteu, ho narraré anticronològicament. Ara mateix estic vivint a Ningbo, un poble al sud de Shanghai, treballant per CEASA (Companyia Europea de l'Aigua S.A.). El meu càrrec és el de Quality Control Manager i les dues primeres setmanes vaig estar coincidint amb l'antic noi xinès que ocupava aquesta posició així que des del principi vaig estar aprenent com dur a terme la feina i coneixent a la vegada els productes de l'empresa. Per fer-ne cinc cèntims, és una empresa amb seu a prop de Martorell, i aquí a la Xina té una altra planta. S'encarrega de produir aparells de purificació d'aigua com ara descalcificadors, dispensadors d'aigua, però el producte estrella és el d'òsmosis inversa. Porten més de 35 anys en aquest camp així que tenen una tecnologia molt avançada respecte la competència. No es tracta d'una empresa que s'hagi instal·lat només a la Xina per exportar i ontenir així preus més competitius, sinó que ara té com a objectiu principal vendre al mercat xinès, tot un repte. I també estem mirant d'obrir-nos al mercat japonès. El meu jefe m'ha comentat que en un futur proper quan estigui familiaritzat amb l'empresa em vol passar a cap de producció i tocar més temes de CAD; la veritat és que pinta tot molt bé. La feina fins ara ha estat molt variada, he anat a visitar proveïdors de la zona, proposant solucions d'enginyeria, he fet Skypes amb el personal de Martorell, estic ocupat en tot moment, rebent inspectors de qualitat a la fàbrica, coordinant molts temes, etc. I també vam fer reunions per preparar la fira Aquatech 2011 a la qual vam assistir la setmana passada presentant els nostres productes l'estand de CEASA. Aquesta fira té lloc a Shanghai i és la més important en tot Àsia pel sector de l'aigua; es celebra al llarg de l'any a altres llocs com Amsterdam, Las Vegas o l'Índia. Hi vam ser de dimarts a divendres i em va servir de gran experiència, vaig tenir el meu primer sopar d'empresa amb el jefe i els companys de feina, un sopar de negocis amb uns clients i sobretot vaig tenir un primer contacte de com tractar una persona interessada en el que manufacturem.


La companyia m'ha buscat un pis al centre de la ciutat i fins i tot em passa buscar cada matí el cotxe de l'empresa. El cap de setmana de la final de Wembley vam celebrar-ho com cal tal i com podeu veure a la foto. Els companys de feina m'han ajudat en els meus inicis, una de les noies del departament d'exportacions m'ha ajudat a trobar un mòbil xinès, també a obrir un compte bancari aquí i molts altres tràmits...


Però fent memòria, aquí hi vaig arribar fa menys d'un mes, la història ve de llarg. Abans havia passat dues setmanes a Japó. Després d'haver de marxar el dia 15 de març de Tokyo d'una manera "inusual" per anar a la Xina, fa pocs dies (abans de començar a treballar) vaig tenir l'oportunitat de tornar a Japó i veure la meva gent, recollir les meves pertinències, anar a buscar el certificat de l'escola, fer uns temes de visat i fins i tot em vaig escapar uns dies a recórrer el Camino de Santiago japonès, ja us ho explicaré amb més detall en un altre post al blog properament.


Durant la segona etapa del meu particular camí de peregrinació en territori japonès.



La meva estimada família japonesa d'acollida en un lloc tan quotidià i entranyable com la cuina.









Alguns dels meus amics en terres japoneses.

I abans d'aquesta escapada a Japó, on vaig poder gaudir moltíssim també amb els amics i la família d'acollida, doncs vaig passar quasi dos mesos perdut per Xina recorrent quilòmetres i quilòmetres físicament, i donant voltes i més voltes bàsicament per la costa est xinesa. Els últims dies d'aquella estància a la Xina els vaig passar a Pekin a casa uns amics i assistint a classes de xinès mentres buscava feina.


Durant aquells dies vaig escapar-me a visitar un parell de ciutats: Datong i Xi'an. Datong té una muralla preciosa al voltant del casc antic i a les afores hi ha un parell de llocs que no et pots perdre: unes coves amb estàtues budistes i un temple penjat d'una muntanya. Pel que fa a Xi'an em va decepcionar una mica el tema dels guerrers de Terracota ja que hi tenia unes expectatives molt altes dipositades i no es van complir. Però el que és la ciutat, el barri musulmà-xinès, la passejada en bici per dalt l'antiga muralla i l'espectacle d'aigua i piromusical van valdre la pena. Recordo que en aquesta part del viatge vaig conèixer un matrimoni argentí amb el que vaig tenir converses molt interessants i em van donar alguns consells molt útils. La veritat és que en aquest punt estava una mica desorientat, però en tot moment tenia clar que no volia tirar la tovallola de trobar una feina a l'Àsia com tenia planejat. El Japó ja no era l'única possibilitat, altres països asiàtics com Singapore es presentaven com opcions vàlides per mi i ja que estava a la Xina no pensava descartar tampoc aquesta possibilitat.

L'emmurallat des de fora de la ciutat de Datong.


Hanging Temple, Xuánkong Sì.


les grutes amb imatges budistes de Yungang.


un passeig en bici per sobre de Xi'an.


espectacle d'aigua, música i color que no té res que envejar al Bellagio.



Uns dies abans havia estat la Setmana Santa i en Jordi Sels va venir a visitar l'Ana Val. Sense que ell ho sabés li vaig donar la sorpresa presentant-me també a la capital.


Durant aquells dies vam visitar la muralla xina fent una excursió de 2 dies molt xula a una de les parts de la Gran Muralla menys transitades, tot un regal pels ulls.

instants pel record.



Aquest restuarant cutre de Pekin al qual li dèiem "AlPacino" va ser escenari de les nits més divertides per la capital. El menjar es diu Hotpot i és com una mena de fondue però la carn te la porten en bosses de plàstic transparents com les del Caprabo, molt autèntic.




A Pekin també vam visitar el Summer Palace, el districte 798, els pandes del zoo, el Temple of Heaven, la plaça Tian'an men, Wangfujing, la ciutat olímpica, la Forbidden City, Drum & Bell Tower, etc. De les coses que més em van impactar, a part de veure més de 4 persones en una moto, va ser que s'estan carregant els hutong amb grues per construir nous edificis; és com si a Barcelona començessin a tirar al terra el barri Gòtic per construir-hi blocs de pisos per proporcionar espai per viure als ciutadans.


en Jordi i jo fent el burro pel palau d'estiu...


panda

n'hi diuen el temple del cel




l'entrada al recinte de la Ciutat Perduda,
davant la plaça Tian'an men.

en Tony menjant-se un escorpí, jo també el vaig provar i només diré que és cruixent.

els voltants del recinte olímpic 2008.


Amb en Jordi i en Sakoguchi vam anar amb el tren d'alta velocitat fins a la ciutat de Tianjin. Explicar-vos que en Sakoguchi és un amic xinès que a Japó era un dels meus companys de classe de japonès. Ell després del nostre particular 11-M també va volar fora de Japó i vam estar viatjant junts per racons impensables.


De fet, vam passar més d'una setmana a Ningbo ja que un cosí segon meu viu aquí. Va ser ell qui em va convidar a la Feria de Abril de Ningbo i allí em va presentar el meu jefe en l'actualitat. Quan vam parlar llavors em va dir que en tot cas de cara al setembre miraria de contractar algú a la fàbrica així que no li vaig donar massa importància, però pel que es veu, unes setmanes més tard es va interessar pel meu perfil i em contactar per fer-me l'entrevista.

Aquells dies vam aprofitar per veure alguns llocs interessants per la vora de Ningbo com l'illa anomenada Putuoshan, un dels 4 llocs més importants pel budisme a la Xina. És un lloc molt mísitc del qual espero poder-ne parlar exclusivament en un futur. En les 2 següents fotos podeu veure el gran Buda daurat i una vista de l'illa.



En Roberto, un amic del meu cosí em va fer un tour per un parc industrial europeu al poble del costat on vaig poder veure com es treballa aquí. Empreses de fabricació de mampares de dutxa, alfombres de cotxe, remaches, griferia, castells inflables, cilindres hidràulics, interiors de cotxe, cablejat, latiguillos, portes d'ascensor, components electrònics, etc. Vam passar doncs 3 dies fent visites a aquestes empreses per empapar-nos de l'estil de vida laboral en una ciutat xinesa "estàndard", és a dir, a part de Pekin i Shanghai.


Una de les ciutats que vam poder recórrer amb calma va ser Hangzhou, famosa pel seu llac. Se la coneix per ser un dels paradisos de l'Antiga Xina.

el llac de l'oest de Hangzhou, indescriptible.

I per la zona propera a Shanghai vam estar a la Venècia asiàtica, Zhouzhuang i també Zhujiajiao, potser el lloc que m´ha agradat més de la Xina fins ara. Aquí hi vam anar amb els pares del Sakoguchi que em van tractar molt bé.







Ja que estàvem a la vora, ens vam acostar uns dies al centre de Shanghai i van resultar ser uns dies increïbles. De dia visitant temples, parcs, el recinte de l'Expo del 2010, el districte financer de Pudong, People's Square, the Bund, el museu d'història de la ciutat, les concessions franceses, angleses, etc. I de nit doncs gaudir de les vistes i també vam sortir de festa amb un català, un txec i un alemany i vam visitar tot el que vam poder d'aquesta ciutat tan impressionant.



En Sakoguchi també em va presentar els seus amics xinesos i junts vam anar al karaoke, al parc d'atraccions, a sopar en llocs molt típics, ...

I tot aquest relat em porta al tren de Pekin destinació Shanghai que enllaça els meus dies a Shanghai amb els meus primers dies a la Xina els quals vaig passar a Pekin amb la meva amiga Ana Val. Només remarcar que els viatges en tren en aquest país poden ser horribles. Imagineu-vos jo acostumat al servei impecable de Japó i de sobte em planto en un tren nocturn de més de 14 hores, sol, amb un seient dur no reclinable i el xinito del costat escopint sobre la moqueta cada 5 minuts...


No estic segur si ha quedat clar tot plegat, la idea és que estava al Japó, vaig anar a la Xina i allí vaig continuar buscant feina, després vaig tornar a Japó a tancar uns temes i des d'allí em van cridar des de Xina per fer l'entrevista i vaig tornar per fer-la. I ara estic aquí amb plans de tornar a Japó en un parell de setmanes per veure uns clients japonesos interessats en uns equips d'òsmosis. Us mantindré informats al respecte!


Per acabar només dir-vos que aquí estic molt content, que trobo a faltar coses de Japó però sobretot de casa. Tot i així, ara el que vull és aprofitar aquesta ocasió que se'm presenta i ja ho sabeu, aquí teniu un pis! La setmana que ve començo les classes de xinès per poder sobreviure i espero ananr fent noves amistats poc a poc per aquí. No voldria acomiadar-me d'aquest post tan especial sense agrair el suport que he rebut de la meva gent durant aquesta època tan especial per mi, i en concret a la meva família més propera.

Gràcies! 谢谢!