琉球王国

Aquesta és la Kay i amb ella he passat 4 dies increïbles. destinació: les illes tropicals japoneses d'Okinawa. A ella la vaig conéixer a Estats Units l'any passat i ens vam fer bons amics. Ara el destí ha volgut que ens tornéssim a trobar però aquest cop en un escenari totalment diferent: casa seva. Us posaré en situació: els seus pares són d'aquesta illa japonesa però quan ella va néixer ho va fer a Estats Units i allà si va quedar fins aquest any, quan per primera vegada ha vingut a retrobar-se amb les seves arrels i a conéixer els seus familiars per primer cop! Per mi ha estat una sort poder visitar aquesta part del Japó des del punt de vista d'una persona que coneix la cultura del lloc en profunditat. Ella m'ha obert els ulls a la realitat d'aquesta prefactura de Japó de situació geogràfica allunyada respecte l'illa principal, la qual té unes costums característiques i una llengua pròpia (només alguna gent gran la parla ja que després de la Segona Guerra Mundial, a les escoles només s'ensenya japonès); dit d'una altra forma, una prefactura amb una població que pensa diferent de la resta. Al llarg d'aquest post intentaré apropar-vos una mica més al pensament d'aquesta gent que viu en un lloc paradisíac però a la qual, la història no li ha fet grans favors.

Al voltant del segle XIV, després d'un període de gran desenvolupament econòmic degut a la seva situació estratègica en el mar de la Xina meridional, aquest arxípelag independent sota el nom del regnat Ryukyuu va passar a formar part del govern japonès i a partir de l'any 1879 va anomenar-se prefactura d'Okinawa. Durant la Segona Guerra Mundial, la famosa batalla d'Okinawa va causar 120.000 morts; sent un d'ells l'avi de la Kay, la tomba del qual vam visitar. Quan va acabar la guerra, l'exèrcit dels USA va ocupar part de l'illa, que va estar sota l'administració dels Estats Units fins el 1972. La Kay em va explicar episodis desagradables sobre aquests temps en què la gent d'Okinawa era maltractada per part dels soldats americans els quals per exemple, després d'un atropellament en cotxe, podien entrar a les bases militars americanes i no patir per cap responsabilitat. De fet avui en dia el 80% de les bases militars d'Estats Units al Japó estan situades a Okinawa per la qual cosa la gent d'aquesta illa està demanant que les bases siguin retirades.

Mentre ens movíem aquests dies per l'illa hi havia moltíssimes zones vallades on dins es podien veure tancs de guerra, camions amb armament, instal·lacions militars immenses, etc. de fet el tema és de molta actualitat ja que a finals d'aquest mes de maig el primer ministre japonès, Yukio Hatoyama, ha de presentar a Washington una proposta per a la propera retirada d'aquestes bases. L'últim episodi horrible va passar l'any 1995 quan 3 militars americans van violar una nena de 12 anys, la qual cosa va provocar una forta reacció de la població en contra de tot el que implica tenir aquestes bases a prop.

Després d'aquesta introducció dir-vos que aquest viatge encara que curt, m'ha valgut per aprendre molt, hem parlat amb molts avis els quals ens han explicat històries molt interessants, hem visitat llocs preciosos i hem menjat i ens divertit moltíssim. espero que gaudiu amb les fotos...

Quan vaig arribar divendres per la tarda a l'aeroport de Naha vaig anar primer de tot a la companyia de lloguer de cotxes i vaig agafar carretera. Anava sol a recollir la Kay, ja s'havia fet fosc, estava diluviant i a sobre aquí es condueix per l'esquerra!!

Un cop em vaig trobar amb ella a la ciutat de Chatan, em va presentar el seu tiet (al seu costat a la foto) i els companys de classe de música del seu tiet, amb qui vam sopar. Va ser el meu primer contacte amb el menjar de l'illa i la veritat és que estava molt bo. La carn de porc és molt típica d'aquí i el seu gust em va recordar a un bon estofat...

Després d'anar a prendre algo amb la professora de la Kay i els seus amics, vam anar a dormir i l'endemà ens vam dirigir cap al nord, la part menys poblada de l'illa i de camí vam parar en aquest restaurant. Era un local petit, molt acollidor i amb uns propietaris molt curiosos. A part d'explicar-nos els principis de la numerologia, aquests senyors s'encarreguen de dur a terme experiments físics amb uns espirals, també amb llum modificada i molts altres camps.

Més tard vam visitar les ruines d'un antic poblat del regnat Ryuukyuu:

A la tarda vam creuar un pont i vam arribar a una petita illa; en cotxe tardes 10 minuts en donar-hi la volta. Encara que no feia bon temps ens volíem banyar així que quan vam veure una carpa amb gent assentada a peu de carretera ens vam aturar i vam preguntar per una platja xula. Ens van dir que en qualsevol punt de la carretera, si es pren qualsevol desviament perpendicular, s'arriba sempre fàcilment a la costa. La senyora ens va dir que si tornàvem al cap d'una hora començaria un concert allí mateix amb música tocada amb l'instrument típic de l'illa i que ens donarien sopar!

Aquest noi en 2 minuts ens va fer una caricatura: tot un geni del dibuix.

doncs no ens ho vam pensar dues vegades i vam anar en busca d'una platja ben natural.

Finalment la vam trobar i encara que ens va ploure fins i tot dins l'aigua, ens ho vam passar genial.

Quan vam tornar a aquell lloc de la carpa, el concert ja havia començat, així que ens vam asseure i vam gaudir de l'espectacle.

El senyor gran amb el mocador groc i tocant el tambor era autèntic. La guitarra petita és l'instrument propi d'Okinawa.

Després nosaltres també ens vam animar a pujar a l'escenari.

D'aquesta olla ens van servir una sopa molt sabrosa i aquest senyor ens va dir que el primer cop que havíem vingut aquella tarda no s'havia cregut que tornaríem, i menys que la Kay sabria tocar aquell instrument.

El que tampoc sabia aquest home és que ens quedaríem a aquesta festa fins a les tantes!!

Aquest plat ple de petxines ens el van oferir i era ben fresc. Lo bo és que ho havia pescat l'avi del mocador groc submergint-se a la platja i recollint-les amb les mans. Dada important: aquest senyor té 80 anys.

Allí al costat un jove va agafar unes boles lluminoses blaves i va començar a fer-les moure dibuixant formes a l'aire com aquestes:

La festa va continuar amb pastissos, licors (jo no en vaig provar perquè em tocava conduir de tornada) i mil històries interessants sobre aquestes illes i la seva gent. Cada vegada més, crec que és molt important escoltar a la gent gran per agafar una bona experiència i conéixer les dificultats que han hagut de passar. Només mirant-los als ulls transmeten molt.

Aquesta gran família ens va obrir les portes de casa seva i ens va permetre viure l'Okinawa de debò.

De tornada a l'hotel vam fer una parada a aquest karaoke on vam riure també molt amb els propietaris i aquí sí que vaig provar el famós licor Awamori, natiu d'Okinawa. Està fet d'arròs i no es produeix per fermentació com el Sake sinó que per destil·lació.

Després de descansar a l'hotel, l'endemà vam agafar el cotxe en direcció sud...

La gent d'aquest poble pescador per variar ens va tractar com si ens conegués de tota la vida i ens van preparar un menjar que només es pot trobar en aquesta regió. La senyora de la foto porta aquest local, que és el mateix edifici que casa seva i que va construir manualment junt amb el seu marit l'any passat.

Els vaixells de fusta a la foto anterior s'utilitzen durant el festival anual d'aquest lloc per demanar un any de bona pesca.

A continuació vam anar al "Memorial de Pau de la Guerra d'Okinawa" situat en aquest mirador, i on la Kay em ensenyar la tomba del seu avi...

Al mercat de peix de la capital vam veure tot de fruites tropicals, menjar exòtic, dolços típics i peixos de tots colors:

El castell Shurijo de Naha és un bon exemple per veure les influències xineses en l'arquitectura d'aquesta civilització tan peculiar.

En aquesta foto es pot veure l'estil de les teulades típiques d'aquesta zona:

L'últim lloc que vaig visitar va ser la part central de l'illa, on vaig fer diverses parades:

El paisatge d'aquesta part de l'illa és un regal a la vista. Per exemple en la foto següent es poden veure unes tombes al final del camp i al fons una muntanya que acaba en penya-segat fins el mar:

Per últim us deixo amb la portada del diari d'Okinawa de dilluns on es pot veure una foto de la manifestació que hi va haver en contra de les bases militars. Com veieu és un tema de rabiosa actualitat: diumenge 17000 persones van formar una cadena de 13 quilòmetres al llarg de les valles de les bases militars americanes per tal de que la seva veu, encara que petita, s'escolti arreu.